Norfejant per la Mare de Déu d'agost...

El dia que tocava va ploure. Realment vaig trobar que la pluja era un regal pels meus sentits. Avui ja no tocava. Tot i així un mantell de núvols tapava qualsevol possibilitat de veure el blau del cel. Tot i així marxem. En Miquel, l'Enric i jo, ja tenim clar que avui toca passar una mica de fred. Jerseiet i paravents. Pantalons llargs i samarreta tèrmica. Un bon grapat de friendlis per si les mosques, per que no per si agains't the wind... Pujant no em trec ni el jersei, a peu de paret ja no em queda res per posar-me. L'Enric enceta el primer llarg. Posa alguna coseta per abastar algun que altre bolt. El pont de roca no se'l salta ni Déu. El buriliyo sense plaqueta que hi ha després, tampoc. En Miquel i jo ens reunim amb ell en breus, alguns amb més o menys gràcia. Sobretot jo que no porto fiffí i escalo amb guants. Ja se sap, allò de : gato con guantes, si hace un frio de coj...El següent llarg és meu, la xemeneia, pel camí poso un camalot, més per alleugerir el material, que per cap altre cosa, per que ja se sap, en un III+ és de capullos posar seguros. Més si al damunt ho escrius en el blog. Pero bueno, com que la TIM era quart grau i la fa taaaaant gent, m'haure de creure les ressenyes. Berni, tio, que dolent ets. Ara pitjor està en Miquel, el tio amb l'excusa de deixar-se les vamves a la reunió, desfà el llarg, les recupera i torna a pujar. L'Enric i jo riem quan el tio ens diu en broma que fa sèries.
El següent llarg és per ell. En Miquel al més pur estil acrobàtic enceta el llarg espectacularment. Empeltat com està d'esquirol, s'enfila per l'esperonet, tan se li en fot no tenir prou cintes. A la reunio tornem a bromejar, tant que acabo fet l'esqueneta a l'Enric per que en Miquel vol una foto pels cursets. Total, que l'Enriquillo s'enfila com un viquingo damunt meu, d'allà salta a l'estrep, fot un parell de friendlis, més que res per calmar els seus records i surt cap el cim,(rappel) no sense saltar-se la reunió. Un altre cop plegats riem del fart de passar fred que ens hem fotut, almenys jo, que penso més en un colacao beeeen calent, que en una birra. Al Baranna, en parlem...

Ni Mas , ni menos,...demasio ofwicth pa tanta caló

Que el parte era de núvols, que li teniem ganes. Que l'Enric no recordava el llarg tan intens. Voliem anar a la Mas, i ha quedat en aixó... Em arribat xops de suor a peu de via, això si després d'agafar un, o dos, o tres trencalls equivocats. El primer llarg era meu, el segon ja veurem. El darrer cop que vaig baixar d'aquí estava per separar-me. Avui era l'Enric el que tramitava aquestes coses. El llarg, ple d'ocnis(objectes clavats no identificables), estava com el recordava. Limat i guarro, però amb més xatarra. L'equipament, digne d'un episodi de bricomanía, semblava desafiar-nos. Jo carregat amb un bon grapat de frienli's, dels gordos, i tirant a molt gordos. M'he enfilat com he sabut i he pogut. Però la calor intensa i sufocant ha fet de nosaltres el que fa amb l'aigua de les cantimplores, bullir-nos. Quan he sortit a la llum, damunt del gran bloc, ho he tingut clar. Avui no era el dia adient, ni meteorològicament, ni anímicament. Com que no és el primer cop que em passa, li he tret importància. El meu company ha assentit i hem fet un ràppel fins les motxilles.
Jà, diu l'Enric. Ja tornarem al setembre he dit jo. La cosa no estava per continuar. De tota manera , el proper cop, m'embolicaré les mans una mica. He posat un parell o tres de friends, però només per calmar l'incertesa. Vamos que, avui no era el dia...,demasio ofwicth pa tanta caló.

De tapes per les dalles...

Per fi lligo uns plans per marxar de patrulla, quest cop dins de la Goril·lada Garriguenca Anual. En mig d'una apretadíssima agenda de quatre dies està previst que en Peter Andrés, la Mon Jordà i jo fem La Tapes sans Dalles a la Dent d'Orlú. Básicament la raó de triar aquesta via és la longitud, la dificultat i l'aproximació. L'equipament és molt correcte, tret d'alguns llargs on la primera assegurança és una mica lluny. Personalment no soc tan primo com per venir aquí sense uns friends petits i demés. Com derrapis abans de xapar tindràs un problema amb les cordes. Per aquest motiu en algun llarg vaig completar amb zero friends o tricams(Paca, tenies raó, van de puta mare...). En Peter i jo ens vam repartir els llargs de cap de corda segons ens va venir en gana. Que em faria gràcia fer aquest llarg , doncs vinga...( 4 ell, 2 jo, 1 ell, la resta jo)
Arribar a peu de paret és un excursioneta que ens porta una hora i escaig, l'escaig , segons com massa gordo, com jo. Tot i el tarannà de la via, arribar a peu de via amb els pantalons xops de rosada ja et dona una idea de que no s'hi val a badar. Sobretot per què les vies assequibles per nosaltres previsiblement acostumen a ser molt concorregudes. Per trobar el peu de via no cal ser massa pillo, si t'orientes, trobes el nom que indica el peu. Com que la roca no és granit, sinó gneis, la metamòrfica adjacent, vamos..., l'adherència és bona, però no et trinxes les dactilars com toqui apretar de valent. Voldria destacar-ho també per què tans llargs d'adherència castiguen l'esquena. Els llargs van succeint-se i de tan en tan hi ha un pas tonto, o dificil de fer net(sostrets, en el meu cas). El grau obligat és de cinqué, però puntualment. De tota manera cal recordar que estem on estem, a dos mil metres. La boira et tapa les dalles i llepes a la reunió com no vagis abrigat. O et desidrates per la soleiada al cap de dos llargs que ha sortit el sol d'entre el s núvols. No vegis lo refractari que és el gneis...
El descens el vaig trobar còmode, sense pèrdua, però llarguíssim, interminable. Us adjunto una foto. Als colegues els hi deia us imagineu fer una via de la cara sud?... De tota manera és assumible. La pista no és infernal com la de Courtalets, ni molt menys tan llarga. Qualsevol cotxe puja. Per cert, una opció genial és fer bloc a la vall de la cara sud. L'entorn és preciós, màgic diria jo. Segons com us podreu trobar al follet Teo...
Com sempre, val la pena ser més pràctic i venir aquí per uns quants dies, que no tot és escalar...

TIM, la xemeneia : Paret de Sant Jeroni...

Feia massa dies que no em lligava les cordes. Una lumbàlgia, el final de curs rollo Peuterey, i que collons que tenia massa cosses al cap. Igual que un dia a l'any et mulles, un dia a l'any t'enrreden, pilles, un dia a l'any descobreixes que encara no estàs per anar a la mateixa estanteria que les maraques d'en Machín. Avui ha estat una barreja de tot plegat afengint-hi que compartia corda amb en Miquel Vilaplana per primer cop. Ahir dilluns al club ni deu podia escalar, res que ja sortia per la porta i tot d'un plegat en Miquel apareix. I jo que penso i dic : I tu que?, vols anar a escalar demà?. Cony i el tiu em diu que si... Després d'una bona estona xerrant sobre què, on i quan, quedem entesos en l'on i el quan. El què el decidim a peu de paret...
Son les set del matí, en Miquel ja m'espera a la cantonada. El nostre destí és la paret de Sant Jeroni, la TIM sembla l'opció més plausible. Lo de viable no ho he tingut clar fins l'abracada cimera. Així que ens fotem una alegre patrulla fins el cim de Sant Jeroni, via escales dels pobres, Plà dels Ocells..., toooota una excursioneta. Al cim segueixo en Miquel fins els ràpels, previ abandó/ocultació de les motxilles. En un parell de ràpels em trobo en mig d'un revival de l'Operació Montserrat Pam a Pam, però en comptes de seguir al pare o a en Josep Barberà segueixo a en Miquel. A peu de via el company em demana fer el primer llarg i jo que li agraeixo...
El llarg és gos. Brut i difícil de protegir, si més no la reunió és mínimament digna, té un buril nou. Els altres tres..., deixem-ho estar. En Miquel ha posat tascons, aliens, ah!, si! i dos burils a tres metres del terra. Arribo a la reunió, ara em toca a mi. Al meu cap ronda la famosa frase d'en Paquito a la Valentín: Berni passa tu, o ens tirem... Avui fa un bon dia per morir?. La primera cosa que puc posar és un omega pacific a una dotzena de metres de la reunió. Més amunt poso un alien, un camalot del 3 i a una dotzena de metres abans de la reunió un altre alien. Més que pujar segons com tinc la sensació d'haver fornicat amb tots els líquens del llarg. La confusió de la nostra ressenya afegeix una desena de metres al llarg. Total, 40 metres de hardcore, per arribar a una reunió de 4 burils, 2 sense plaqueta. I lo content i tranquil que mi penjo. No és broma, amb lo que he patit pensant que m'havia saltat la reunió...
Arriba en Miquel molt ràpidament, però una mica esverat pels alejes. Jo que li dic, si, però ara et toca a tu. Refem material i surt com un esquirolet, al cap duna estona comença a donar-me bones noticies. Pitons, pitons ,un espit, més pitons, algún pont de roca..., reunió!!!
Penso que ja li tenim el peu al coll, que bo que ets li crido des de sota el sostre. Estic penjat, tinc una abisme als peus, la roca és un zurullo, però estic content, no és broma...
Arribo a la reunió en millor estat mental del que esperava. Ara surto jo. Em dic a mi mateix que pujo, o pujo , o passo volant movent les orelles, vamos!!!. No sense tornar a fornicar, aquest cop amb unes molsetes, abasto la seguretat del cim. En concret la d'un tronc d'alsina. Trio la que més s'asembla a la meva mare, o sigui la que quasi no puc ni abraçar.
Puja en Miquel, molt ràpid. Ens abracem contents per la via. Ell va a buscar les motxilles, jo plego cordes, la resta..., ja és una altra història.

Respeto...

He tornat a pujar pel camí de l'Alsina, fins aquí, res de nou. El divendres un sobre d'exàmens per corregir va caure damunt de la meva taula. Sona Kiko Veneno, diu que en un mercedes blanco llegó, que pena de muchacho dice la gente por los bares... Ponme, ponme esa cinta otra vez hasta que sarranquen lo cachitos de cromo y hierro al cantar como tu sabes... Em venen al cap les imatges del quatre L d'en Francesc quan tornàvem de fer l'Emilo del Pedra. Ja fot l'hòstia de temps, el mateix que fa que no veia a l'Adolf. Les darreres notícies que tenia d'ell eren que corria per Txiapas mirant de millorar la vida de la gent. Mirant d'omplir la seva de més coses. Un matemàtic amb el que vaig compartir moltes sobretaules quan estudiàvem a l'autònoma. Deixant-nos enredar pel Manolo Garrido en compes impossibles on venien l'Andrada i el Brascó. Manda cojones...

Prenc el telèfon i quedo amb l'Enric. Vol fer algo tranquil, després del malaurat accident de l'Andrés encara no s'ha lligat les cordes enlloc que no sigui el rocòdrom. M'explica que la Món Pastor també vindrà, però la sorpresa és que també ve l'Adolf Pomar. D'aquí que em sorprengui quan la cançó del Kiko Veneno em connecti amb ell i els records que en tinc associats... El problema de qui fa cordada amb qui el soluciono de la manera més original que se m'acut, l'Adolf i jo portem les mateixes vambes. Tothom sembla estar-hi d'acord. Lo de fer el camí de l'Alsina és més per cordialitat amb els meus companys, que per afany d'escalar. Ho proposo jo, doncs li vaig dir a la Món que li portaria un dia, l'Adolf encuriosit per la història del camí, ja sommia en enfilar-se per les mateixes plaques per les que un dia va caminar l'Alsina. L'Enric vol un reentré tranquil·la. Què més puc demanar...

Per la via recordo la tonada del Lobo López..., Soy como la Coca-Cola, no sé cambiar. L'Adolf s'enfila com la sargantana que és i jo que gaudeixo de retrobar algú que va donar-me la definició més compacta que tinc de respeto. Entre el mar de turistes del Monestir i el santuari Santbenedicte que hi ha al peu de la Prenyada. Entre la rutinària vida que tinc, he tingut i tindré, i la manera diferent d'entendre la vida que tenim tots quatre. Tot plegat, es qüestió de Respeto...

Borriking...

Obro l'ordinador, com preguntaria un alumne meu, amb quin tornavís?. No rei meu, amb les manetes... Miro el correu, vamos que el llegeixo. Trobo un mail d'en Peter que pregunta qui pot fer una ràpida matinal. Li faig un truc al mòbil, espero no sigui tard. Sento la seva canalla de fons mentre parlem. Acordem anar a fer un fast climb. Les obligacions familiars imposen un horari. Li proposo fer el Camí de l'Alsina. Ràpid, segur, assequible. La terrible aproximació no ens acobarda. Segurs que sabrem trobar el camí de tornada, prenem només un cable i un grapat, més que suficient, de cintes.
La meva idea és que es familiaritzi amb la roca en els tres primers llargs. Sobretot en el llarg selvàtic, on haurà d'esquivar algun que altre apretón. A peu de via, quan ja teníem els trepans enllestits, coincidim amb una cordada que ens seguirà. En algun moment pregunten per una ressenya de la via. En Peter, al seu torn, pregunta pels seus cascs... Són dos adults i una noia de dotze anyets. Ella porta casc, els altres dos ,no. Suposen que tenir grau ajuda a esquivar pedres. Li comento en algun moment com s'ho farà la nena per ajudar-los si la pedra l'aturen ells... Matem-ho a pela amb deu em dic.
En Peter passa molt bé i s'ho passa molt bé. Al seu torn, puja la corda pels tres darrers llargs molt elegantment. Content com està i d'hora com és, fem una cervesa..., bé una clara. La tarifa, més digna d'un puticlub que d'un bar, diguem-ne públic, espanta a en Peter. Tranqui, pago jo, li dic. Estem contents, hem escalat, hem fet l'horari, és com si haguéssim anat a un fast food. Aturo el cotxe al pàrquing de la benzinera on hem deixat el seu cotxe. Alço els ulls i me n'adono, no sense sorpresa, de la coincidència del que venim de fer. Al lletrero diu... Borriking.

Y a n o m a m m i . . .

Encara ara, des de la seguretat del meu refugi, tremolo quan hi penso. El dia abans havíem fet un lleuger reconeixement des de l'altra banda del riu, la frontera natural del seu territori. Teníem clar que arribar-hi seria llarg. Que l'absència de dificultats seria un mal presagi. Buscant informació només trobo que històries terribles d'exploradors perduts enmig d'un descens ple de bardisses. La típica tortura Yanomammi. Nosaltres hem arribat al punt de partida, que també serà el d'arribada, bastant acollonits. La pista diu que està tallada per obres, però hem arribat... La furgoneta ens ha deixat on som ara, no sense cap entrebanc.
Sortim seguint les indicacions que he pogut recollir. Al meu cap només hi ha una cosa. La por a perdre'm en aquest coi de cul de món on hem anat a venir. A la butxaca , dos bocinets de paper amb el camí a seguir. De moment les coses van bé. El camí ha estat reobert fa poc, un munt de petites soques encara verdes així ho indiquen. Les marquetes blanques i blaves, típiques de les pintures de guerra Yanomammis. El camí més que baixar comença a caure. La cosa empitjora, un parell de trams amb cadenes, un altres amb cordes. Caiem bosc avall més que baixar. De sobte, en un revolt del camí, ens trobem amb el primer templet. La imatge d'una verge bruna, amb un mantell blau. La dama de les cireres. La mateixa imatge que expliquen haver vist els indis Yanomammis baixar del cel. Nosaltres, dos Mammiblús, en mig del territori sagrat dels Yanomammis. Tot plegat per la esbojarrada idea d'escalar la seva cresta de tòtems. La famosa aresta Smoletti, descoberta, i explorada, per primer cop per Urquiza i Olmo.
Arribem a peu de via destruïts. Reposem al peu del primer llarg, el més difícil. Li toca a en Guillem, doncs ahir va perdre en el ritual de pedra paper i tisora que vam fer després de veure bastanta aigua de foc. Jo m'ho vaig muntar per haver de fer la tirada de l'aresta Smoletti. La resta , la veritat m'és ben igual... Comença i treu el llarg bastant fàcilment. A la ressenya que porto parla d'armaris. Jo no veig res que en retrotregui a l'Ikea. Escalo com puc i sé. El frec de les cordes no li permet al company fer que em noti la collonada recollida com cal. El següent llarg és molt senzill, el següent també. Decidim ràpidament assegurar-nos a cos. Per fi abastem el tòtem principal, ja no rapelem, ens despengem com a micos. Sento soroll rera nostre. Una cordada comença el segon llarg. Davant nostre en veiem una de molt veterana. També podria ser que portessin molt temps perduts. Comencem una boja carrera per avancar-los. L'aresta és molt guapa i franca. El joc de friends que porto fent-me nosa ni el faig servir. Passen les tirades. En algun tram anem molt per feina, segons com massa. Al final per facilitar les coses anem a l'enssemble , amb vambes, a lo loco, amb una sola corda en senzill....
El darrer tram ni encordats, correm com a conills per sortir el més ràpid possible del territori dels refotuts Yanomammis. Deixem constància del nostre alegre pas en la llibreta que hi ha dins del pot de registre.Les dues cordades sembla haver-se-les menjat la selva. De sobte abastem el cim i trobem a la veterana cordada. Diuen que són de Manresa i són també veterans a la zona.
Seguim amb ells fins el final de la cresta..., amb ells ja no tenim por dels Yanomammis...