Assegut , compartint la taula de l'esmorçar amb l'Andreu , l'Agustí i un senyor subsaharià ,que ha vingut a guanyar-se la vida, enceto la jornada. Compartir, la taula, la corda,la conversa ...Anem al Serrat de la Pastereta. L'Agustí, ara fa uns anys va obrir una via amb el Jaume, per mí ,el samaler, vamos. L'ascensió és molt maca, ben asegurada. La millor roca del massís. Escales pel crocant esferificat més deliciosament adherent d'aquesta muntanya. Jo vaig fer el primer llarg, l'Agustí el segon, l'Andreu s'encarregà de fer el darrer. Un cop a la via, va arribar una altre cordada. Dos homes , i una nena de set anys. Per la cantarella de la seva veueta, em vaig veure abocat a un torrent de records. Records en blanc i negre. Records amb rocciatores, cletes i els genolls pelats. Records..., records d'una època ,on quan tothom , li preguntava a aquell nen de set anys , què vols ser de gran?. Ell ,contestava amb la mateixa veu alegre que vaig sentir ahir...., jo ,vull ser escalador. I encara penso el mateix...
1 comentari:
Va se dia de regals. El mestre Soto em va regalar uns pedals i el mestre Cardona li va regalar un mosquetó a la xiqueta de l'altre cordada que es deia Gado, si recordo bé. És un plaer i una sort encordar-se amb gentd'aquesta categoria i sensibilitat. Salut i les millors ascensions pel 2.008
Publica un comentari a l'entrada